Objectius

Aquesta assignatura busca familiaritzar a l’alumnat amb la gènesi i evolució de la idea de revolució com a concepte, però també com a fenomen històric fundacional de la contemporaneïtat, el qual té dues accepcions molt evidents des dels seus orígens. La primera sol identificar-la com a trastorn o alteració de l’ordre vigent, casi sempre associat a l’ús de la violència i a l’intent de conquerir el poder per part de determinats subjectes col·lectius exclosos de la pressa de decisions, dels mitjans de producció i del repartiment de la riquesa. La segona vincula la revolució a certa idea de reforma o a una pretesa refundació política, social, econòmica i/o cultural per adaptar-se als reptes i necessitats canviants de la pròpia contemporaneïtat, comportant algun tipus de canvi substancial en les estructures de l’estat, la forma i les praxis de govern.

Ambdós tipus de revolució han donat lloc casi sempre a fenòmens contrarevolucionaris de gran importància i amb capacitat de posar en qüestió o aturar les transformacions plantejades per cada procés revolucionari a través de mitjans diversos, des de l’acció política i cultural a la resposta armada. En aquest sentit, aquesta assignatura també permetrà a l’alumnat entendre la contrarevolució com una realitat històrica essencialment complexa i capaç d’adaptar-se a entorns molt diversos. Entre altres coses, veurem que es tracta d’un fenomen on han tingut cabuda subjectes socials i polítics d’allò més divers, que per circumstàncies diferents haurien vist amenaçada la seva posició, manera de fer i cosmovisió degut a l’impacte de les transformacions revolucionàries, o senzillament una oportunitat de prosperar sumant-s’hi.

Resulta innegable l’enorme capital de la idea de revolució com a eina de legitimació y de descrèdit en la contemporaneïtat, des de finals del segle XVIII fins als nostres dies, tot i que l’assignatura se centrarà fonamentalment en el segle XX. Invocada sovint per a promoure una sensació de nou començament, la revolució ha arribat a ser reivindicada per subjectes de tot l’espectre polític amb l’objectiu d’articular els seus projectes i bastir els seus discursos, encara que amb finalitats sovint contraposades. Altres vegades ha estat presentada com una sort d’espantall que encarnaria els majors perills pel llegat mil·lenari de la civilització i tots els valors associats a aquesta. En el bloc 1 de l’assignatura veurem diferents exemples d’ambdues casuístiques al llarg de la contemporaneïtat.

No obstant, en molts casos la idea de revolució ha vingut de la mà de projectes de modernització i reforma, tractats com a intents de regeneració impulsats des de dalt. Així doncs, aquests solen tenir lloc en marcs d’aguda crisis política, social i econòmica, i no és estrany que es posin en marxa per a evitar una revolució impulsada per sectors de la societat allunyats del poder o per intentar competir en peu d’igualtat en un escenari internacional competitiu i amenaçador. Tal seria el cas de Xina i l’autoproclamat moviment d’auto-enfortiment de la segona meitat del segle XIX o del procés de modernització encetat el per les autoritats japoneses amb la Restauració Meiji. En la primera part d’aquesta assignatura abordarem tant aquests dos casos, així com la “Revolució” dels Joves Turcs del 1909 fins a la proclamació de la República de Turquia.

De fet, com es veurà al llarg de tota l’assignatura, les revolucions solen esclatar sempre en el marc propiciatori de conflictes internacionals. Aquests generen el tensionament polític-social i els estats d’excepció que solen explicar l’esclat revolucionari i que proporcionen les eines per aprofundir en el propi procés transformador. El cas paradigmàtic seria la Rússia de 1917, que obre el gruix del temari d’aquesta assignatura juntament amb el sexenni revolucionari que esclata a diferents punts d’Europa. No és estrany que aquests escenaris de qüestionament de l’ordre establert donin lloc a diferents projectes alternatius de revolució que acaben entrant en pugna, com veiem de manera molt clara en el mateix cas rus amb la revolució makhnovista a la Ucraïna oriental, que serà abordada en detall.

També veurem que en molts altres casos la guerra civil i la intervenció militar estrangera solen ser el resultat de la revolució, per acabar amb l’amenaça encarnada per aquells sectors que la impulsarien. Trobem un exemple immillorable en el creixement del comunisme legitimat per la seva resistència armada contra l’ocupació, el feixisme i el col·laboracionisme al llarg de la Segona Guerra Mundial. El cas més evident al respecte seria la Iugoslàvia trossejada per l’Eix, però també França o Bèlgica, que abordarem amb deteniment en el bloc 3 de l’assignatura, juntament amb la construcció del Nou Ordre nazi i els canviants equilibris polítics als que donaria lloc en l’espai contrarevolucionari europeu.

Les revolucions i els fenòmens contrarevolucionaris resultat d’aquestes han sigut realitats històriques ben emmarcades en unes coordenades geogràfiques i culturals concretes, és per això que aquesta assignatura farà particular èmfasi en l’anàlisi dels contextos. No obstant, convé apuntar que també han tingut una evident natura global, en tant que han ressonat per tot el globus de manera molt diversa, condicionant la vida política d’infinitat de espais locals diferents. Tampoc podem oblidar la seva dimensió transnacional, travessades com estan per l’agenda política i la participació d’estats, organitzacions i subjectes aliens al context en qüestió, però decidits a implicar-s’hi per multitud de raons aportant coneixements, recursos i praxis.

En aquest sentit, els blocs 4 i 5 d’aquesta assignatura partiran d’aquests pressupostos interpretatius, analitzant la implicació d’Estats Units com agent contrarevolucionari essencial a Indonèsia, Argentina o Nicaragua, entre d’altres. Tal com s’explicarà, el propi Portugal salazarista, enfrontat a un sagnant procés de descolonització de les seves possessions d’ultramar contra diferents organitzacions armades revolucionàries en competència, desplegarà una política intervencionista a molts escenaris africans dels anys 60s i 70s.

Cal tenir en compte que les revolucions i les contrarevolucions han estat en última instància processos clau per a la construcció dels estats moderns. No obstant, mentre que les primeres han permès experimentar diferents models d’organització alternatius, les segones han afavorit la penetració del gran capital i la imposició dels seus interessos mitjançant el disciplinament social i polític. Al llarg de l’assignatura veurem com s’han articulat els diferents projectes d’emancipació i dominació resultants de les revolucions i les contrarevolucions, on ha tingut un paper destacat l’ús de la violència com a arma política. Desentranyar les lògiques, praxis i actors que han caracteritzat la seva implementació serà altre dels objectius de les diferents sessions, donat que el control i l’eliminació de l’enemic han esdevingut generalment prioritats als ulls de revolucionaris i contrarevolucionaris de cara a aconseguir el triomf dels seus projectes.

En última instància, l’assignatura tractarà de contestar a la pregunta de si les continuïtats són més la norma que l’excepció al llarg de la contemporaneïtat, a vegades fins i tot en els marcs històrics de canvi revolucionari. L’últim bloc de l’assignatura, centrat en els orígens, desenvolupament i sortida de les Primaveres Àrabs, ens servirà per a tancar el curs posant al centre aquesta problemàtica. També ens permetrà reflexionar sobre el propi llegat de les revolucions i les contrarevolucions, així com les disputes que es generen al voltant del seu record i utilització en l’arena pública i la forma en què condiciona les nostres actituds socials i polítiques en el present.