Continguts

CONTINGUTS

Principis i conceptes

En aquesta assignatura es treballaran els principis bioètics aplicats a les cures de les persones, amb especial èmfasi i enfocament en la gent d'edat avançada, d'acord amb la situació de fragilitat i vulnerabilitat que presenten sovint.

Es pretén treballar i aportar coneixement en relació amb l'envelliment saludable, i actiu, no patològic en primer lloc.

Les alteracions de la termoregulació més freqüents en les persones ancianes són la hipotèrmia , la hipertèrmia i el cop de calor, que apareix de forma regularà i que comporta un desequilibri hidroelectrolític amb conseqüències greus a la persona gran. 

El vertigen té una alta prevalença i és una causa de consulta freqüent. És un problema que s'ha d'avaluar acuradament i és descriu com una sensació de rotació que requereix l'avaluació per un especialista, tot i que la exploració per part d'infermeria pot orientar al diagnòstic clínic i a l'hora reduir el nombre d'intervencions innecessàries. 

El síncope és una pèrdua de consciència sobtada, amb recuperació espontània, ocasionada per una disminució del flux sanguini cerebral, també pot ser ocasionat per alteracions metabòliques com una hipoglucèmia. Infermeria ha de desenvolupar les habilitats necessàries per poder fer un cribratge i identificar les principals causes relacionades amb les diferents situacions. 

Els dos símptomes digestius que es presenten amb major incidència en la persones ancianes són el restrenyiment i la diarrea, ambdues entitats requereixen fer una exploració dels hàbits alimentaris, higiènics i de cures, per tal de reduir i evitar el riscos derivats com la deshidratació , els quadres vasovagals, entre d'altres. 

La immobilitat es la dificultat o falta de capacitat de la persona anciana per realitzar moviments a causa del deteriorament de les seves funcions motores, que li impedeixen el realitzar activitats de la vida diària, de manera que la seva relació amb el mitjà es deteriora i afavoreixen la presència o desenvolupament delesions de la pell com ferides relacionades amb la dependència i ulceres vasculars. Conèixer la etiologia de les lesions, la seva identificació, la classificació y el seu tractament, es una activitat infermera que s'inclou dins de les mesures per determinar el grau de qualitat de les cures. 

La caiguda es pot definir com la precipitació al terra, de manera sobtada, involuntària i insospitada, que pot causar o no una lesió secundària, i que la confirma la pròpia persona anciana o una altra persona que l'ha vist caure. La seva freqüència és alta entre les persones ancianes ingressades en centres assistencials, sobretot entre els quals pateixen trastorns cardiovasculars, i que quan cauen en general solen estar conscients i orientats. Les caigudes estan relacionades amb l'augment de la dependència a conseqüència del síndrome post caiguda, que apareix per la por de les persones a tornar a presentar nous episodis de caigudes. 

Un element important en les caigudes i accidents de les persones grans requereixen d'un pla de prevenció multi intervenció que preservi la integritat física de la persona i a l'hora permeti activar els recursos social necessaris, como poden ser el serveis de tele assistència, sistemes de seguretat a la llar com detectors de fum, sistemes de il·luminació, programes per mantenir les capacitats físiques (força iequilibri) i sensorials per tal de evitar o reduir les caigudes i accidents. 

Les alteracions neurològiques són unes de les principals causes generadores de processos crònics que condueixen a la incapacitat en les persones ancianes. Ja que un percentatge elevat dels processos neurològics es presenten en la vellesa, aquesta situació es dona per diversos motius entre els quals estan els canvis, que el procés d'envelliment exerceix sobre elsistema nerviós central, que faciliten l'aparició o complicació dels processos patològics, com ara les demències i alteracions neurodegeneratives com l'Alzheimer entre d’altres o el Parkinson.

Les malalties orgàniques cerebrals es classifiquen en agudes i cròniques. En les primeres trobem els síndromes cerebrals aguts com l'ICTUS, TIA i en les segones estan totes les demències. La infermera ha de conèixer els instruments d'avaluació i de cribratge de les demències per tal de establir un pla de cures per la persona i el seu entorn que permeti reduir l'impacte que tenen aquests processos sobre la salut i la qualitat de vida. 

La salut mental en els ancians s'ha d'afrontar des de la percepció de la persona com un tot, és a dir en ella s'ha de tractar aspectes psicosocials de la cura dels ancians i com és l'ambient idoni. 

Les malalties cardiovasculars són una de les causes de morbiditat i mortalitat mes importants entre els ancians. Les mes freqüents són l'àngor, ICC,IAM,HTA, les malalties vascular perifèriques, l' arterioesclerosis, els aneurismes, les arrítmies i les valvulopaties. Els signes i símptomes en les persones grans tenen un desenvolupament insidiós i per això no son reconeguts, ni pel pacient ni pels cuidadors. 

El sistema respiratori és el que manté un contacte més estret amb tots els contaminants ambientals al llarg de tota la vida, si a això lisumem els canvis del procés d'envelliments, tot això fa que augmenti la seva vulnerabilitat i crea grans dependències en la persona anciana. Els trastorns respiratoris mes freqüents en les persones ancianes, són la pneumònia, l'emfisema , la tuberculosi i el tromboembolisme pulmonar (TEP), tot i que en aquest dos últims anys s'han de tenir presents les infeccions víriques de caràcter agut com les infeccions per COVID 19, i altres processos aguts com la Grip Estacionaria y la Grip Aviar. Derivat dels últims esdeveniments infecciosos amb afectació a nivell respiratori es fa necessari establir plans de cures infermeres basades en intervencions de caràcter preventiu, com ara la administració de vacunes, la educació sobre higiene i la protecció personal y col·lectiva, així com establir estratègies de salut pública per tal d'identificar i actuar sobre les possibles fonts d'infecció. 

Els problemes de salut del sistema gastrointestinal són de tres tipus, d'ingestió, de digestió i d'eliminació. Aquestes tres funcions són necessàries i ajuden al desenvolupament i al manteniment del metabolisme. Els problemes mes freqüents en els ancians són la xerostomia, l'hèrnia de hiats, la diverticulitis, el còlic hepàtic, les hemorroides i les anèmies relacionades amb les alteracions del sistema gastrointestinal. 

Els canvis en la sexualitat de les persones ancianes s'inicien lentament entre els 30 i 40 anys per fer-se evidents a mesura que la persona té més edat, aquest canvis estan relacionats amb canvis fisiològics del sistema genitourinari i generen canvis en les relaciones de parella. 

L'edat pico d'incidència en què es diagnostica la diabetis mellitus en els ancians està entre els 60 i 70 anys. El mal control metabòlic genera una sèrie de respostes fisiològiques com son la sudoració, la poliúria, la taquicàrdia entre d'altres , que sovint solen estar absents en les persones ancianes. 

La osteoporosis és la malaltia òssia de caràcter metabòlic més prevalent entre les persones ancianes i que comporta una alta morbiditat entre elles, al nostre país segons dades recollides de la "Fundació Hispana de Osteoporosis" pateixen aquesta malaltia uns tres milions de persones. 

Convé es diferenciar el concepte de febre de la hipertèrmia, el primer és un augment de la temperatura corporal, a causa de l'activació de la interleuquina-1 que estimula l'àrea preòptica hipotalàmica, que és on es regula la temperatura corporal, provocant un augment de la temperatura i l'activació del sistema immunitari amb l'estímul dels neutròfils en la medul·la òssia, afavorint la proteòlisis muscular. En síntesi la febre és un mecanisme de defensa de l'organisme ja que estimula la generació d'anticossos i actua enfront d'antígens sensibles a la calor evitant el seu desenvolupament. 

La deshidratació és un dels trastorns importants en les persones ancianes, ja que en la composició corporal de l'organisme el líquid element constitueix el 60 % del pes corporal, distribuït de la següent manera: un 40 % està en l'espai intracel·lular uns 28 litres, i el 20 % restant en l'espai extracel·lular uns 14 litres, distribució que en les persones ancianes vària, per causa dels canvis del procés d'envelliment, disminuint l'aigua total i augmentant la proporció de teixit gras, la qual cosa vària el percentatge del contingut corporal d'aigua, descendint fins a arribar situar-se entorn a un percentatge que oscil·la entre el 40% i el 45 %.Per això és també el trastorn que amb major freqüència es presenten en lespersones ancianes, en això intervenen diversos factors que provoquen una disminució de l'aportació de líquids o un augment de les pèrdues dels mateixos. Sent el principal d'ells la poca sensibilitat del centre de la set en les persones ancianes que al igual que el regulador de la temperatura es localitza a l'hipotàlem. Per això davant un quadre de deshidratació la sensació de set percebuda és menor, per això la ingesta de líquids no és la suficient, la qual cosa es tradueix en un deteriorament funcional. 

Els dos tipus d'incontinència que es presenten en les persones grans són la urinària i la fecal, aquesta última amb menor freqüència que la urinària, però amb una elevada afectació en la qualitat de vida. 

Respecte a la incontinència urinària la SIC (Societat Internacional de Continència,1991) va definir la incontinència urinària com: La pèrdua involuntària d'orina que és objectivament demostrable i que constitueix un problema social i higiènic. La incontinència urinària no és un procés normal de l'envelliment, sinó tot ho contrario aquesta causat per algun tipus de trastorn funcional o patològic. Té unes repercussions, molt negatives sobre la salut física i psicològica. Així com sobre l'activitat social limitant-la notablement i per descomptat repercuteix d'una forma important sobre els costos sanitaris. 

La incontinència fecal és la incapacitat de controlar la sortida de femta de forma voluntària, produint-se un canvi en els hàbits normals d'eliminació fecal. Amb unes alteracionsimportants a nivell de satisfacció de les necessitats bàsiques de la persona anciana, similars a les quals hem descrit en la incontinència urinària, que repercuteixen a nivell bio-psico-social i econòmic, representant una important càrrega familiar motiu pel qual freqüentment són institucionalitzats. 

El restrenyiment és la reducció de la freqüència de les deposicions que pot anar o no acompanyat de dificultat per expulsar la femta. Tenint present que la normalitat en la defecació estaria en una freqüència setmanal que no fos inferior a tres vegades. També intervenen altres paràmetres que completarien aquesta definició com són la consistència de la femta i la presència de símptomes en l'evacuació de la femta com el dolor i el tenesme. 

Per altra banda, el canvis demogràfics han fet que des de els diferents nivells assistencials es posin en marxa programes per tracta i donar cures a les persones ancianes en el seu entorn, per tal de minimitzar l'impacte del processos crònics i reduir efectes no desitjats relacionats amb l'assistència sanitària. El darrers any s'ha desenvolupat el programa del PCC ( Pacient Crònic Complex) I MACA. 

Una situació que cal treballar al llarg de la menció es la polimedicació en les persones ancianes. Hi ha un elevat numero de fàrmacs que poden alterar la funcionalitat d'aparells i òrgans, generant major dependència i augmentant la morbimortalitat. És vital, el reconeixement dels diferents fàrmacs més habituals a l'àmbit de geriatria: Indicacions, posologia, dosi, efectes secundaris, interaccions, i formes d'administració.

D'altra banda, s'ha de posar de manifest la necessitat de formar als professionals futurs d'infermeria en la valoració del dolor en pacients d'edat avançada amb deteriorament cognitiu.

La gent gran per edat, ipatologies presenta una alta prevalença de patir nafres d'etiologies diferents (venoses, arterials, mixtes, Martorell), etc. És imprescindible el reconeixement del tipus de nafra en funció de la seva etiologia, i un tractament adequat.