Continguts

Temari Relacions Internacionals d’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica (MENA)

1. Societat, vida quotidiana i no desenvolupament (presentació assignatura)

Quines són les principals preocupacions de qualsevol persona, arreu? Alimentació, vivenda, treball, salut, educació. Llibertats, democràcia, corrupció, capacitat de decidir sobre la pròpia vida. I hi hem d’afegir la seguretat.
Aquestes preocupacions són les de la vida quotidiana de les persones, a més de les específiques del 50 per cent de la població, que són les dones.
Moltes vegades, al mirar regions i societats diferents ens costa de creure que les preocupacions essencials de la immensa majoria de la gent són molt semblants a les nostres. Llavors adoptem punts de vista impregnats de prejudicis que deformen la mirada. Quan mirem a Orient, aquests prejudicis ens porten al que Edward Said va anomenar l’Orientalisme.
Per a aquestes societat, i per a nosaltres, aquestes preocupacions plantegen algunes qüestions a tenir en compte, com que quan les persones som capaces de reclamar millores a la nostra vida, les nostres demandes o propostes tenen relació directa amb aquestes preocupacions. I que si ens movem per qüestions no relacionades amb la millora de la nostra condició de vida (entesa en un sentit ampli que abasta condicions materials però també llibertats, drets, etc.), vol dir que estem al servei dels interessos d’algunes elits que ens poden manipular.
Finalment, cal recordar una evidència: La condició de vida de les persones arreu del món és molt desigual, i està relacionada amb el desenvolupament i amb la posició que aquestes societats i classes socials ocupen en el sistema-món. I aquesta posició està lligada a la història, i en el cas de la regióMENA a la colonització i al capitalisme global modern.

Qüestions a tractar:

Vida quotidiana (les demandes de la gent). De la Primavera Àrab de 2011 a les independències.
• Independència (i millora de la condició de vida). (Porta a la construcció d’estats i al rendisme).
• Revoltes del pa (Alimentació, treball, educació, salut). (Repressió, cooptació, concessions transitòries) (Guerra a Algèria). (Desmobilització i augment del neo-patrimonialisme i la repressió).
• Revoltes de 2011 (Llibertats i democràcia. Que caigui el règim. Anti-corrupció, anti-neo-patrimonialisme, anti polítques neo-liberals. Tenir futur, treball, educació, sanitat, seguretat...).
• Les dones i la seva condició de vida.

No Desenvolupament i la Modernitat congelada
• El no desenvolupament del Sud: Muhammad Ali a Egipte versus la construcció d’Israel.
• Galtung, el sistema món i la complicitat de les elits de la Perifèria.
• Un Nou Ordre Econòmic Internacional?
• Els Plans d’Ajustament Estructural del FMI i la implantació del dogma neoliberal.

 
2. Transformació i immobilisme (presentació assignatura)

Els processos de transformació social y política estan lligats a la mobilització social o a canvis en recursos bàsics per a l’acumulació de poder per a les elits.
A la regió del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà hi trobem alguns moments clau de mobilització, com les lluites per la independència i l’anti-colonialisme, les revoltes del pa o la “Primavera” de 2011, que han provocat transformacions o trasbalsos amb conseqüències importants.
Els canvis en els recursos d’acumulació de poder, com la creació d’estats independents, el petroli i el gas, o l’accés al deute extern, també han provocat transformacions importants.
Els llargs períodes d’immobilisme estan lligats a la competició de les elits per l’acumulació de poder, a la consolidació dels règims de poder i al seu interès per conservar els recursos, les relacions i les estructures que els permeten acumular poder en diferents formes.
Aquest tema inicial servirà per presentar la regió, les grans dinàmiques de transformació i d’immobilisme i la perspectiva teòrica de la Sociologia del Poder des de la qual es fa l’anàlisi.

Qüestions a tractar:

La Sociologia del Poder.

Dinàmiques de transformació.
• Mobilitzacions: Les independències i la construcció dels règims.
• Recursos: Estat, Petroli i Deute (Rendisme).

Dinàmiques d’immobilisme.
• Desmobilització i consolidació dels règims.
• FMI i neo-liberalisme. Augment neo-patrimonialisme àrab.
• Repressió i guerra.
• Cooptació.

3. La mobilització social

La història contemporània del món àrab ens mostra tres grans onades de mobilització social: La lluita per la independència i contra el control colonial; les revoltes del pa; i la Primavera Àrab de 2011. Al mateix temps trobem mobilitzacions socials que han tingut dinàmiques pròpies, per exemple per la persistència del colonialisme, com a Israel o al Sàhara Occidental. I evidentment moltes més mobilitzacions locals i puntuals
Per a fer-ne l’anàlisi, des de la Teoria de Moviments Socials i des de la Sociologia del Poder, distingim tres grans fases en la mobilització social: A) Generació de consciència i creació de xarxes. B) Mobilització. C) Finalització de la mobilització.
Per poder entendre la regió MENA és necessari començar per la lluita per la independència i contra el colonialisme. Més avançat el curs veurem les onades de les revoltes del pa i de la Primavera Àrab.

Qüestions a tractar:

Anàlisi de moviments socials
• Pautes d’anàlisi de la mobilització social.

Independències
• Les lluites per la independència no són només lluites polítiques per reclamar sobirania, són també lluites per a millores en la condició de vida que porten a exigències als nous governants post independències. Van ser lluites revolucionàries, amb voluntat de canviar els règims colonials i d’aconseguir transformacions importants en les condicions de vida. Cal tenir això en compte per poder analitzar les nous estats i els nous règims.
• Veurem els casos de Marroc (documental sobre Ben Barka), d’Algèria (recordar “La batalla d’Alger”), d’Egipte i de Iran.

Les “revoltes del pa”
• Més avançat el curs, després d’analitzar l’evolució dels règims rendistes, el problema del deute extern i les polítiques neo-liberals del FMI, veurem les revoltes de pa, una reacció a aquestes polítiques i a la crisi dels règims rendistes, amb els casos d’Algèria i de Jordània.
• Les revoltes del pa tenen una mobilització més reactiva, de protestes en reacció contra pèrdues importants en la seva condició de vida. Alguns moviments i partits islamistes van aconseguir moments importants de lideratge d’aquestes protestes, però no tenien un objectiu específic de canvi de règim. Allà on les circumstàncies van portar a amenaçar el règim, la reacció va ser brutal i no es aconseguir grans victòries, sinó al contrari, com a Algèria.

La Primavera Àrab
• El període més recent de mobilització social és l’anomenada Primavera Àrab, i es pot dir que encara continua fins avui amb mobilitzacions com les de Sudan, Algèria, Iraq, Líban o al Rif marroquí. Les transformacions dels règims cap al neo-patrimonialisme després de la implementació de les polítiques neo-liberals, i de les desfetes de les revoltes del pa i dels anys més durs del terrorisme islamista, que permeten als règims combinar autoritarisme, repressió i cooptació de part de l’oposició tradicional, porten a la joventut àrab a esclatar en les revoltes de la Primavera que exigeixen un canvi de règim. Trobem novament un moment de lluita revolucionària, que si ve està lluny d’haver aconseguit victòries generalitzades com les independències, sí que ha tingut i té objectius revolucionaris de canvi de règim.
• Veurem els casos de Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Rojava i Iemen. 

4. Ideologies i identitats

La Primavera de 2011 va mostrar una gran pluralitat ideològica, i va introduir dinàmiques de solidaritat i identificació d’una amplitud nova a la regió. No és casual que les revoltes a Tunísia i a Egipte comencessin amb la mort i humiliació de dos joves sense present ni futur a mans de la policia. La resposta va venir de la joventut que es va sentir identificada amb aquells dos joves. Després de molts anys i de generacions de joves en aquella situació, les tensions van esclatar i es van contagiar a tota la joventut (i més tard a altres generacions que no eren ja tan joves però que havien patit o encara patien els mateixos problemes). A aquella identificació i solidaritat s’hi van afegir les dones i les seves reivindicacions, convertint-se també en una força social que va debilitar la influència islamista, fins ajudar a tombar el govern de Muhammad Mursi dels Germans Musulmans.
Per entendre les tensions ideològiques i identitàries a la regió cal analitzar la seva evolució, des de la força de la identificació tribal a la seva debilitació a conseqüència dels canvis econòmics, demogràfics, polítics, de la urbanització, etc. De la identitat àrab, posteriorment a la musulmana per arribar a la Primavera actual.
Aquestes identitats, factor estructural a totes les societats, van facilitar recursos i ideologies per a l’acumulació de poder a algunes elits, des del clientelisme de les elits tribals, al nacionalisme àrab i els seus líders, o a l’Islamisme (Islam polític) i els seus dirigents. El cas de la Primavera ha estat diferent, ja que no hi ha va haver un lideratge amb voluntat de convertir-se en elit i continuar competint pel poder, la qual cosa va permetre a altres d’aprofitar la mobilització social per a intentar acumular poder, com per exemple els islamistes, alguns militars com Abdel Fattah Al-Sisi, dirigents de grups armats, etc.

Qüestions a tractar:

Identitats diverses i factors que les impulsen i debiliten (de la solidaritat tribal a la identitat àrab i a la musulmana).
• Tothom està sotmès a diferents identitats i solidaritats que poden guanyar i perdre força degut a molts factors. En el cas de la regió MENA, podem trobar societats que fins a principis de segle XX tenien nivells d’identitat tribal encara potents, però la colonització, la modernitat econòmica, la creació de nous estats amb nous mecanismes d’autoritat i de poder polític, els processos d’urbanització, etcètera, els van debilitar. La força de la lluita anti-colonial i la reivindicació de la identitat àrab va ajudar a reforçar el nivell d’identitat àrab, i posteriorment, els fracassos com la derrota davant Israel el juny de 1967, l’augment de poder d’Aràbia Saudita o el trencament del “pacte” rendista i la crisi econòmica dels estats, van reforçar el nivell d’identitat musulmana, que també s’ha vist debilitada per la impossibilitat de donar resposta a les crisis de bona part de la joventut, la cooptació de partits de l’Islam polític per alguns règims, o, al contrari, la violència d’altres grups islamistes.

Les ideologies:.
• El nacionalisme i anti-colonialisme (panarabisme i esquerra).
• Islam polític (Germans Musulmans i Revolució Islàmica a Iran).
• Diversitat ideològica actual (liberalisme, esquerra alternativa, feminismes...).

5. Els règims polítics i de poder

La configuració dels règims polítics i del règim de poder respon a la força de la mobilització social, a les elits que es consoliden com a dominants i als recursos dels que disposen. El control colonial de la regió va provocar una llarga lluita per la independència, que en els casos de Palestina i del Sàhara Occidental encara continua.
Les revolucions per la independència van deixar durant uns anys unes societats mobilitzades, amb capacitat de reclamar millores a la condició de vida, i unes elits que havien de respondre a aquestes reclamacions. El rendisme va ajudar a consolidar en el podera les elits que van aconseguir el control dels estats, que era la porta per controlar la renda que permetia respondre a les demandes de la gent. El control dels recursos, sobre tot el petroli en els països productors i el Canal de Suez a Egipte, i l’accés a les ajudes exteriors i al crèdit va ser clau per al rendisme.
No obstant això, les elits dels règims van anar implantant dinàmiques neo-patrimonials un cop van consolidar el seu poder i la mobilització social es va anar morint, unit a les pressions de les Institucions Financeres Internacionals (IFI) amb el FMI al capdavant que van imposar una polítiques cada cop més neo-liberals.

Qüestions a tractar:
• El colonialisme històric i actual: Palestina i el Sàhara.
• El rendisme.
• El neopatrimonialisme.
 
6. Les ingerències exteriors i intra-regionals

La primera reacció del govern francès de Nicolas Sarkozy a les protestes de 2011 a Tunísia va ser oferir l’assessorament de la policia francesa per a reprimir les protestes. La reinstauració de l’autoritarisme a Egipte amb Abdelfatah al-Sisi, acabant amb la curta experiència democràtica, ha tingut el suport de europeus i nord-americans. Mohammad Bin Salman, l’home fort d’Aràbia Saudita i hereu a la corona, va fer torturar, assassinar i esquarterar un periodista del Washington Post, Jamal Khashoggi, sense repercussions internacionals visibles. Palestina i Sàhara Occidental continuen colonitzats, a Palestina amb un sistema d’apartheid, i internacionalment es castiga a les víctimes. La pervivència dels règims dictatorials i autoritaris només es pot entendre gràcies al recolzament dels governs europeus i nord-americà. I més enllà, de forma directa, hem d’analitzar formes d’ingerència hereves de la colonització, com la partició de Palestina, el cop d’estat contra Mohammad Mossadeq a Iran el 1953, l’atac de França, Gran Bretanya i Israel a Egipte el 1956, la invasió d’Iraq el 2003 i el control i embargament previs del país en els anys 1990, l’atac a Líbia el 2011, el recolzament rus a Bashar al-Assad, i molts altres exemples que es podrien posar.
La relació de la regió amb l’exterior sempre ha estat difícil, primer pel colonialisme i la creació d’Israel, i després per la importància del petroli i el gas per a les economies desenvolupades. Factors als quals calia afegir les tensions de Guerra Freda fins els canvis i dissolució de la URSS.
Les relacions dins la regió tampoc han estat fàcils. D’una banda, les fronteres que va deixar el colonialisme trenquen espais que haurien d’estar units, creant fortes tensions cap a la reunificació, però també greuges fronterers, de control dels recursos, etc. que dificulten les relacions. D’altra banda, les ideologies dominants i en algun període hegemòniques (nacionalisme i Islam polític) són supranacionals, amb la qual cosa algunes de les elits polítiques i ideològiques guanyen legitimitat més enllà de les fronteres, i moltes altres elits nacionals en perden al no controlar les ideologies més fortes. La proximitat, i en ocasions solidaritat, de les societats àrabs va quedar demostrada pel ràpid contagi de la Primavera a tota la regió, però també per l’esforç repressor i aniquilador dels règims més forts contra les revoltes populars.

Casos a tractar:
• El pacte del USS Quincy entre Estats Units i la família Saud (1945).
• Nacionalització del Canal de Suez i atac a Egipte (1956).
• La competència dins el nacionalisme àrab, i la lluita per debilitar-lo (l’enfrontament entre Nasser i Baath, i entre Nasser i els Saud).
• La Guerra Freda a la regió MENA.
• La guerra de 1973 entre Egipte, Síria i Israel i la intervenció de Henry Kissinger.
• L’expansió del Wahhabisme i el recolzament a l’Islam polític.
• La guerra Iraq-Iran i el recolzament nord-americà i soviètic a Saddam Hussein (1980-1988). Les Armes de Destrucció Massiva contra iranians i kurds.
• Invasió de Kuwait i embargament i control d’Iraq 1990s.
• El lobby pro-israelià a Estats Units.
• Invasió nord-americana de Kuwait.
• La resposta internacional i regional a la Primavera Àrab.