Continguts

Principis i conceptes:

Les alteracions de la termoregulació més freqüents en les persones ancianes són la hipotèrmia , la hipertèrmia  i el cop de calor, que apareix de forma regulara i que comporta un desequilibri hidrolectrolìtic amb consqüencias greus a la persona gran.

El vertigen té una alta prevalença i és una causa de consulta freqüent. És un problema que s'ha  d'avaluar acuradament i és descriu com una sensació de rotació que requereix l'avaluació per un especialista, tot i que la exploració per part d’infermeria pot orientar al diagnóstic clínic i a l’hora reduir el nombre d’intervencions innecesaries.

El síncope és una pèrdua de consciència sobtada, amb recuperació espontània, ocasionada per una disminució del flux sanguini cerebral, també pot ser ocasionat per alteracions metabòliques com una hipoglucèmia.

Els dos símptomes digestius que es presenten amb major incidència en la persones ancianes són el restrenyiment i la diarrea, ambdues entitats requereixen fer una exploració dels habits alimenticis, higienics i de cures, per tal de reduir i evitar el riscos derivats com deshidratación , cuadres vasovagals, entre d’altres.

La immobilitat es la dificultat o falta de capacitat de la persona anciana per realitzar moviments a causa del deteriorament de les seves funcions motores, que li impedeixen el realitzar activitats de la vida diària, de manera que la seva relació amb el mitjà es deteriora i afavoreixen la presència o desenvolupament de lesions de la pell com ferides relacionades amb la dependencia i ulceres vasculars. Coneixer la identificació, clasificació y el seu tractament es una activitat infermera que s’inclou dins de les mesures per determinar el grau de qualitat de les cures.

La caiguda es pot definir com la precipitació al terra, de manera sobtada, involuntària i insospitada, que pot causar o no una lesió secundària, i que la confirma la pròpia persona anciana o una altra persona que l'ha vist caure. La seva freqüència és alta entre les persones ancianes ingressades en centres assistencials, sobretot entre els quals pateixen trastorns cardiovasculars i que quan cauen en general solen estar conscients i orientats. Les caigudes estan relacionades amb l’augment de la dependencia  a conseqüencia del sindrom postcaiguda, que apareix per la por de la persona a tornar a presentar nous episodis de caigudes.

Un element important en les caigudes i accidents de les persones grans requereixen d’un plà de prevenció multiintervenció que preservi la integritat fìsica de la persona i l’hora permeti activar els recursos social necesaris, como poden ser el serveis de tele asistencia, sistemes de seguretat a la llar com detectors de fum, sistemes de iluminació, programes per mantenir les capacitats físiques (força i equilibri) i sensorials per tal de evitar o reduir les caigudes i accidents.

Les alteracions neurològiques són unes de les principals causes generadores de processos crònics que condueixen a la incapacitat en les persones ancianes. Ja que un percentatge elevat dels processos neurològics es presenten en la vellesa, aquesta situació es dóna per diversos motius entre els quals estan els canvis, que el procés d'envelliment exerceix sobre el sistema nerviós central, que faciliten l'aparició o complicació dels processos patològics, com ara les demencies i alteracions neurodegeneratives com l’Alzheimer entre d’altres.

Les malalties orgàniques cerebrals es classifiquen en agudes i cròniques. En les primeres trobem la síndrome cerebral agut com l’ICTUS, TIA  i en les segones estan totes les demències. La infermera ha coneixer els instruments de avaluación i cribatje de les demències per tal de establir un plà de cures per la persona i el seu entorn que permeti reduir l’impacte que tenen aquests procesos sobre la salut i la qualitat de vida.  

La salut mental en els ancians s'ha de afrontar des de la percepció de la persona com un tot, és a dir en ella s'ha de tractar aspectes psicosocials de la cura dels ancians i com és l'ambient idoni.

Les malalties cardiovasculars són una de les causes de morbiditat i mortalitat mes importants entre els ancians. Les mes freqüents són el angor, ICC,IAM,HTA, malaltia vascular perifèrica, arteriosclerosis, aneurismes, arrítmies i valvulopaties. Els signes i símptomes en les persones grans tenen un desenvolupament insidiós i per això no son reconeguts, ni pel pacient ni pels cuidadors.

El sistema respiratori és el que manté un contacte més estret amb tots els contaminants ambientals al llarg de tota la vida, si a això li sumem els canvis del procés d'envelliments, tot això fa que augmenti la seva vulnerabilitat i crea grans dependències en la persona anciana. Els trastorns respiratoris mes freqüents en les persones ancianes, són la pneumònia, l'emfisema , la tuberculosi i el Trombo embolisme pulmonar (TEP), tot i que en aquest any s’ha de considerar les infecciosn viriques de carácter agut com les infeccions per COVID 19, i altres procesos aguts com la Grip Estacionaria y la Grip Aviar. Derivat dels ultims aconteixements infecciosos amb afectació a nivel respiratori es fà necessari establir plans de cures infermeres basades en  intervencións de carácter preventiu, com ara la administració de vacunes, educacio sobre higiene i protecció personal y colectiva, així com establir estrategies de salut pública per tal d’identificar i actuar sobre les posibles fonts d’infecció.

Els problemes de salut del sistema gastrointestinal són de tres tipus, d'ingestió, de digestió i d'eliminació. Aquestes tres funcions són necessàries i ajuden al  desenvolupament i al manteniment del metabolisme. Els problemes mes freqüents en els ancians són la xerostomia, l'hèrnia de hiats, la diverticulitis, el còlic hepàtic,les hemorroides i les anèmies relacionades amb les alteracions del sistema gastrointestinal.

Els canvis en la sexualitat de les persones ancianes s'inicien lentament entre els 30 i 40 anys per fer-se evidents a mesura que la persona té més edat, aquest canvis estan relacionats amb canvis fisiològics del sistema genitourinari i generen canvis en les relaciones de parella.

L'edat pico d'incidència en què es diagnostica la diabetis mellitus en els ancians està entre els 60 i 70 anys. El mal control metabòlic  genera una serie de respostes fisiològiques  com son la sudoració, la poliúria, la taquicàrdia entre d’altres , que sovint solen estar absents en les persones ancianes.

La osteoporosis és la malaltia òssia de caràcter metabòlic més prevalent entre les persones ancianes i que comporta una alta morbiditat entre elles, al nostre país segons dades recollides de la "Fundació Hispana de Osteoporosis" pateixen aquesta malaltia uns tres milions de persones.

Les tumoracions neoplàsiques afecten desproporcionadament a les persones ancianes, sent una de les principals causes de mortalitat entre les persones majors de 65 anys. Per tant l'edat es considera un factor de risc de patir unprocés cancerigen.

Convé que diferenciem el concepte de febre del d'hipertèrmia, el primer és un augment de la temperatura corporal, a causa de l'activació de la interleucina-1 que estimula l'àrea preòptica hipotalàmica, que és on es regula la temperatura corporal, provocant un augment de la temperatura i l'activació del sistema immunitari amb l'estímul dels neutròfils en la medul·la òssia, afavorint la proteòlisis muscular. En síntesi la febre és un mecanisme de defensa de l'organisme ja que estimula la generació d'anticossos i actua enfront d'antígens sensibles a la calor evitant el seu desenvolupament.

La deshidratació és un dels trastorns importants en les persones ancianes, ja que en la composició corporal de l'organisme el líquid element constitueix el 60 % del pes corporal, distribuït de la següent manera: un 40 % està en l'espai intracel·lular uns 28 litres, i el 20 % restant en l'espai extracel·lular uns 14 litres, distribució que en les persones ancianes vària, per causa dels canvis del procés d'envelliment, disminuint l'aigua total i augmentant la proporció de teixit gras, la qual cosa vària el percentatge del contingut corporal d'aigua, descendint fins a arribar situar-se entorn a un percentatge que oscil·la entre el 40 o 45 %. Per això és també el trastorn que amb major freqüència es presenten en les persones ancianes, en això intervenen diversos factors que provoquen una disminució de l'aportació de líquids o un augment de les pèrdues dels mateixos. Sent el principal d'ells la poca sensibilitat del centre de la set en les persones ancianes que al igual que el regulador de la temperatura es troba en d'hipotàlem. Per això davant un quadre de deshidratació la sensació de set percebuda és menor, per això la ingesta de líquids no és la suficient, la qual cosa es tradueix en una deterioració funcional.

Els dos tipus d'incontinència que es presenten en les persones grans són la urinària i la fecal, aquesta última amb menor freqüència que la urinària, pero amb una elevada afectació en la qualitat de vida.

Respecte a la incontinència urinària la SIC (Societat Internacional de Continència,1991) va definir la incontinència urinària com: La pèrdua involuntària d'orina que és objectivament demostrable i que constitueix un problema social i higiènic. La incontinència urinària no és un procés normal de l'envelliment, sinó tot ho contrario aquesta causat per algun tipus de trastorn funcional o patològic. Té unes repercussions, molt negatives sobre la salut física i psicològica. Així com sobre l'activitat social limitant-la notablement i per descomptat repercuteix d'una forma important sobre els costos sanitaris.

La incontinència fecal és la incapacitat de controlar la sortida de femta de forma voluntària, produint-se un canvi en els hàbits normals d'eliminació fecal. Amb unes alteracions importants a nivell de satisfacció de les necessitats bàsiques de la persona anciana, similars a les quals hem descrit en la incontinència urinària, que repercuteixen a nivell bio-psico-social i econòmic, representant una important càrrega familiar motiu pel qual freqüentment són institucionalitzats.

El restrenyiment és la reducció de la freqüència de les deposicions que pot anar o no acompanyat de dificultat per expulsar la femta. Tenint present que la normalitat en la defecació estaria en una freqüència setmanal que no fos inferior a tres vegades. Tambéintervenen altresparàmetres que completarien aquesta definició com són la consistència de la femta i la presència de símptomes en l'evacuació de la femta com el dolor i el tenesme.

Per altra banda, el canvis demogràfics han fet que des de els diferents nivells asitencials es posin en marxa programas per tracta i donar cures a les persones ancianes en el seu entorn, per tal de minimizar l’impacte del procesos crònics i reduir efectes no desitjats relacionats amb l’assitencia sanitaria. El darrers any s’ha desenvolupat el programa del PCC ( Paciente Crònico Complejo).

Una situació que cal traballar a llarg de la menció es la polimedicació en les personas ancianes. Hi ha un elevat numero de farmacs que poden alterar la funcionalitat d’aparells i organs, generant major dependencia y augmentant la morbimortalitat